Des de la Comissió de Formació-participació, i amb l'ajuda de l'Esteve, us hem preparat un resum de la xerrada que, tot i ser fonamentalment teòrica, va resultar molt interessant.
En primer lloc, l'Esteve ens va recordar que no existeixen receptes, ja que cada cas es dóna en famílies diferents, amb persones diferents i recursos diferents. Com a molt, es poden donar recomanacions generals d’actuació que s’han d’acomodar a cada situació. Com espècie tenim l’instint de la reproducció, que va acompanyat de l’instint de la criança que inclou l’educació natural (après i heretat per la nostra cultura d’origen i/o d’adopció), que ens fa comportar-nos de forma diferent, segons les necessitats que considerem que tenen els nostres fills.
Tots volem que els nostres fills/filles tinguin una bona autoestima, però que és l’autoestima?... es una paraula complexa formada per: AUTO, d’autoritat; i ESTIMA, d’estimació. Es a dir que per promoure l’autoestima hem d’educar amb fermesa amb afecte, la qual cosa podem representar per la metàfora “educar amb ma de ferro però amb guant de seda”, es a dir hem de ser coherents, perseverants però flexibles.
Podem definir l’autoestima com: la manera de sentir-nos capaços d’afrontar amb èxit els reptes de la vida i alhora sentir-nos mereixedors de la felicitat.
L’autoestima s’assenta en quatre pilars, que cal treballar amb els nostres fills i filles:
1. Identitat. Correspon al “jo”, que es forma per l’efecte mirall que exercim els progenitors. Segons el què i com li diem ell o ella s’anirà construint la seva pròpia imatge, que inclou tot allò que ell creu que és, com les habilitats, els valors, les qualitats, els sentiments... tot allò que han vist reflectit en el mirall que els hi hem fet. Per això avui es parla de l’educació familiar com ajudar a construir la personalitat dels fills, on els progenitors tenim la funció d’oferir les eines necessàries o muntar les bastides perquè ells es puguin autoconstruir. Les bastides són les rutines, les pautes, els límits, les conseqüències... i les bastides han de ser fermes i encoixinades, que vol dir afectuoses i flexibles per “no fer mal”, per evitar la violència física, verbal o el xantatge emocional. Per això no parlem de càstigs sinó que hem de parlar de conseqüències dels nostres actes dels quals ens hem de responsabilitzar. Cal també remarcar constantment les propietats positives, no destacar les negatives. S’ha d’anar molt en compte amb les etiquetes, perquè els nens acaben assumint les característiques que els hi atribuïm.
2. Vinculació. Equival a sentir-nos recolzats. S’inicia dins del desenvolupament intrauterí, dins de la panxa de la mare, desprès segueix amb l’afecció (“apego” en castellà) que aportem els progenitors mentre estem donant resposta a les seves necessitats. Així aprèn a fer, a actuar, a sentir-se i a valorar-se. Podríem dir que la vinculació genera el sentiment d’estar recolzat, de no estar sol, de no estar abandonat, de que és important perquè els altres el necessiten i l’ajuden. Per la vinculació és important el contacte corporal, la dedicació de temps, els estar disponible per als seus requeriments... que sentin el nostre amor incondicional.
3. Empoderament, que equival metafòricament a “aprendre a volar”, que s’apoderin del seu destí, que vagin aprenent a conduir la seva vida, que s’adonin que només amb l’esforç podran autorealitzar-se. Per tant han d’anar aprenent a fer les coses sols o soles, però també han de decidir coses i nosaltres els hi hem d’obrir un ventall d’opcions perquè puguin escollir el que més els hi agradi o interessi per al seu desenvolupament. Els hi podem donar a escollir entre samarretes de dos o tres colors diferents si es que les tenim a l’armari, o podem donar a escollir verdura o amanida per primer plat si es que tenim aquests aliments a la nevera. Aquí podem treballar els motius d’escollir una cosa o una altre, que seran criteris diferents segons la tipologia de coses a escollir...
4. Fluir. Equival a saber moure’s en situacions d’incertesa, es a dir quan no sabem que fer, quan ens sentim amenaçats, quan ens sentim perduts, en resum, quan estem estressats. Convé aprendre a deixar-se anar, a anar fent per evitar el bloqueig o la paràlisi. Es pot aprendre a anar observant, analitzant les possibilitats, intuint i provant l’alternativa més favorable, aprendre de l’error i ser perseverant en la cerca de solució. No ho podem controlar tot i certes coses estan totalment fora del nostre abast d’actuació. En aquestes situacions cal no capficar-s’hi excessivament, no cal esperar fins que ho tenim clar, convé fer fluir el pensament...
Ara bé, com arribem a que els nostres fills/filles tinguin una bona autoestima?
Un bon camí seria realitzar la parentalitat o criança positiva, que consisteix en satisfer les necessitats dels fills/es amb cura, afecte, respecte i reconeixement, orientant positivament els seus comportament, establint rutines, pautes, i límits, i corregir els comportaments inadequats sense fer ús de la violència física, verbal o xantatge emocional, par aconseguir que els nens i les nenes desenvolupin plenament totes les seves potencialitats i aprenguin a viure d’una manera autònoma, solidària i positiva.
La parentalitat o criança positiva es basa en 6 funcions:
1. Donar afecte, no només dir-ho sinó demostrant-ho. L’infant ho ha de percebre.
2. Comprensió: del seu caràcter, tracte, relació. Es basa en:
- atenció: m’interessa tot el que necessites
- afecte: te’l demostro i tu n’ets conscient
- respecte: et tinc en compte la teva integritat física i emocional
- reconeixement: escolto la teva opinió i et deixo fer
De fet, l’etapa del “no” i la de l’adolescència són etapes d’identificació personal com a individu diferent de la resta, que demana respecte com a tal. Són estadis de maduració, la primera a nivell més personal i la segona a nivell social.
3. Mostrar interès: pel que fa, diu i pensa. Podem preguntar-li, demanar la seva opinió, fent-lo participar. Alhora cal tenir en compte que el llenguatge no verbal (emocional, corporal, etc.) és el més important. En situacions de tristesa o mal humor dels adults, cal verbalitzar les nostres emocions per a que els infants no creguin que ells en són els causant. Cal una comunicació assertiva, que té en compte els sentiments, que no sigui autoritària (dictatorial, el “perquè ho dic jo i prou”) ni passiva (sense interaccions, sense preguntar).
4. Actuar de referent: som un mirall pels nostres fills, hem de donar exemple. Alhora hem de saber orientar, fixar límits i conseqüències proporcionades. L’autoritat es pot exercir amb exemple, justícia, respecte, coherència, consistència, escolta, empatia, negociació, fermesa i elasticitat.
5. Dedicar-hi temps, en qualitat (aplicar les 4 anteriors) i també en quantitat per augmentar el temps d’influència.
6. Preparar-se i cuidar-se. No projectar les nostres expectatives en els nostres fills. Entendre que els fills canvien la vida de parella, que cal esforç, autocontrol emocional, disposar d’una xarxa de suport i compartir amb altres persones les preocupacions per no angoixar-nos i observar la situació amb una amplia perspectiva. Si som dos adults hem d’actuar coordinadament, no descuidar-nos com a persona i seguir cultivant les nostres aficions.
I abans d’acabar l’Esteve ens va posar deures: coneixem bé als nostres fills/filles? Si voleu fer la prova aquí teniu vint qüestions que haureu de respondre (sense fer trampes, eh!)
Després de tota aquesta teoria cal parlar-ne, ho posem en comú? Us esperem a la pròxima xerrada!!!
Per últim, volem agrair sincerament a l'Esteve Gay la il.lusió amb la que ha acceptat oferir-nos desinteressadament aquestes xerrades. Adaptar els recursos a les necessitats de cada escola és tot un repte, que de ben segur donarà bons fruits. Gràcies i fins aviat!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada